Poder

Posted by

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 15 de juliol de 2019

La vida política dels països africans es basteix d’unes formes semblant a les europees encara que hi hagin dictadors o una monarquia absoluta. Són estats democràtics amb els tres poders: legislatiu, executiu i judicial

Als temps en què pogueren veure’s les independències, aquests pobles adoptaren les formes de les seves exmetròpolis. Un company meu em deia que el problema d’Àfrica rau en què tothom és de dretes, cosa que ignoro

La vida política d’aquests països està molt condicionada pels reis tradicionals o representants de cadascuna de les comunitats culturals de cada país: clans inclosos en ètnies. L’acció de govern està molt al cas d’aquesta circumstància

Un cas clar foren els enfrontaments ètnics per les eleccions de Kenya (2007). Kofi Annan aleshores exsecretari general de Nacions Unides va fer exitosament de mediador

A l’agost de 1997 van esclatar novament greus conflictes de caràcter ètnic al país, i al novembre el president Moi va dissoldre el Parlament com a pas previ a la celebració d’eleccions un mes després, data en què concloïa el seu mandat quinquennal, després de dues dècades en el poder.

Al setembre d’aquest any el president havia pactat amb alguns sectors de l’oposició, després de les marxes i manifestacions en demanda d’una major democratització del país, certes reformes constitucionals mitjançant les que quedaven derogades diverses disposicions d’època colonial que prohibien la participació electoral dels grups opositors. Aquests grups es van presentar dividits als comicis, per la qual cosa Moi va ser reelegit president al desembre.

Les eleccions presidencials i legislatives celebrades el 27 de desembre de 2002 van marcar la fi de l’hegemonia de Moi i del seu partit. En les presidencials, Emilio Mwai Kibaki, presentat per l’opositora Coalició Nacional Arc de Sant Martí (Narc), va aconseguir el 62,3% dels vots i es va imposar al candidat del Kamu, Uhuru Kenyatta, fill del primer president del país, qui va aconseguir el 31,3%. A més, la Narc tindria majoria absoluta a la nova Assemblea Nacional gràcies als seus 132 diputats. Tres dies després, Kibaki va succeir de forma oficial a Moi a la presidencia.La etapa al poder de Kibaki ha estat entelada pels escàndols de corrupció i pels violents enfrontaments deguts al projecte de nova constitució promogut pel president Kibaki, que va ser rebutjat en referèndum el 21 de novembre de 2005. Aquest rebuig al projecte d’una nova constitució que hauria concedit amplis poders al president, ha estat vist com un vot de càstig al propi Kibaki i l’oposició ha reclamat la convocatòria d’eleccions anticipades.

En un referèndum celebrat el 21 de novembre de 2005, els ciutadans van rebutjar l’esborrany d’una nova Constitució que havia estat motiu de greus enfrontaments fins al si del propi govern. Dos dies després, el president, que havia donat suport al projecte constitucional (en tant que reforçava els poders del cap de l’Estat), va dissoldre el govern, diversos dels integrants del qual s’havien oposat a l’aprovació d’aquesta nova Carta Magna.

En els comicis desenvolupats el 27 de desembre de 2007, Kibaki va obtenir la reelecció al demanar el 47% dels sufragis, pel 44% de Raila Odinga i el 9% de Kalonzo Musyoka. El triomf de Kibaki, esquitxat d’acusacions de frau, va generar greus disturbis i enfrontaments entre grups afins al president (principalment vinculats a l’ètnia kikuyu) i opositors a l’oficialisme (pertanyents, com Odinga, al grup ètnic luo).

La crisi (que havia desencadenat una autèntica tragèdia: aproximadament 1.500 persones mortes i gairebé mig milió d’desplaçades) només va semblar arribar a la seva fi després que, al febrer de 2008, Kibaki i Odinga arribessin a un acord per establir un govern de coalició en el que el càrrec de primer ministre (abolit des de 1964) seria per al líder del partit amb més representació parlamentària, en aquest cas, el Moviment Democràtic Taronja d’Odinga, el qual es va convertir en cap del gabinet el següent mes de abril

A partir de 2012 van augmentar les accions de milícies islamistes al nord, en les accions estaven recolzades des de Somàlia, entre d’altres per la milícia Al-Xabab. L’incident més greu va ser el sagnant assalt al centre comercial Westgate en afectar la capital Nairobi. Durant el 2014 els atacs es van incrementar, augmentant el nombre de víctimes. El màxim atac gihadista, a la Universitat de Garissa, va ocórrer el 2 d’abril de 2015, deixant com saldo 147 persones mortes incloent als quatre terroristes que van intervenir (Atac gihadista a la Universitat de Garissa). El 26 d’octubre de 2016 hi va haver un atemptat terrorista perpetrat per la banda terrorista Al-Xabab cap a un hotel proper a la frontera amb Somàlia mitjançant una explosió de cotxe bomba.

Font: wikipedia