Faraons

Posted by

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 16 de juny de 2019

Faraó era el títol donat al rei en l’Antic Egipte. Per als antics egipcis el primer faraó va ser Narmer, denominat Menes per Maneton, qui va governar cap a l’any 3050 a. C. L’últim faraó va ser una dona: Cleopatra VII, d’ascendència hel·lènica, que va regnar de l’any 51 al 30 a. C.

No obstant això, el títol de “faraó”, amb el seu terme egipci, “casa gran”, només s’hauria d’utilitzar en puritat, quan Egipte va arribar a ser-ho de veritat, estenent el seu poder més enllà del seu territori original, que es va produir només a partir de l’Imperi Nou, més específicament, a mitjans de la Dinastia XVIII, posterior al regnat de Hatshepsut.

Els faraons van ser considerats éssers gairebé divins durant les primeres dinasties i eren identificats amb el déu Horus. A partir de la dinastia V també eren «fills del déu Ra». Normalment no van ser deïficats en vida. Era després de la seva mort quan el faraó es fusionava amb la deïtat Osiris i adquiria la immortalitat i una categoria divina, sent llavors venerats com un déu més en els temples.

La successió de faraons i la història del propi Egipte vénen indissolublement unides i són tan complementàries entre si que és impossible desconèixer una d’elles i ser expert en l’altra. Tant és així que fins i tot en els períodes més crítics, quan l’anarquia regnava en moltes zones del país, sempre hi havia, almenys, un faraó que afirmava ser el legítim governant de la caòtica nació en la seva extensa totalitat.

El sacerdot egipci Maneton, que va viure a l’època dels primers reis Ptolomeus (cap a l’any 300 a. C.) va rebre l’ordre real de redactar una història d’Egipte. I, atès que actualment es coneixen els noms de més de tres-cents monarques, és lògic que Maneton els agrupés en llinatges o dinasties, denominació que els historiadors segueixen utilitzant com a vàlida. Tot i que és una gran desgràcia per a la historiografia que l’obra de Maneton s’hagi perdut, afortunadament queden alguns fragments comentats per autors molt posteriors a ell, que ens han permès delimitar les trenta dinasties en què Maneton va dividir la història del seu longeu país.

Des Menes, 3100 a. C., fins a l’any 2600 a. C., la monarquia va passar per moments de debilitat i seguia sent qüestionada per la noblesa local. Així, no és d’estranyar que en la dinastia II els reis perdessin notablement el poder i haguessin de fer front a perilloses revoltes que van posar en perill l’estabilitat del país.

Font: wikipedia