Estigmes

Posted by

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 26 de maig 2017

Encara estic estigmatitzat pel que em va entrar pels ulls durant la meva vida escolar. Tots vam viure la revolta dels Mau Mau de Kenya o la guerra de Biafra a Nigèria. Tot plegat em va colpir del tot

Com una anècdota us diré que el mossèn de religió ens feia preparar periòdicament una quartilla DIN A3 que, plegada, donava 4 pàgines juntes de DIN A4. El meu record diu que el mossèn mai no va esmentar el continent africà.

El plec l’omplíem molt delicadament amb fets i actualitats. Reconec que vaig descobrir dels meus companys que hi enganxaven imatges colpidores d’aquells temps a l’Àfrica

Feia la impressió que, com més dramàtiques eren les fotos, millor quedava el treball. Jo em preguntava d’on sortien aquelles imatges, però us puc assegurar que en vaig trobar la font

Les coses avui no es pinten tan dramàtiques (nens desnodrits, famílies vivint en cabanes que queien a trossos). Ara descobreixo que a les àrees rurals de molts llocs de l’Àfrica han canviat tot i que el Museu africà d’Horta ho posa de manifest

En efecte, el museu posa de manifest que hi ha molts africans vivint en unes condicions ancestrals, però una foto de Guinea Bissau em va donar unes altres perspectives

Era quan una noia guapíssima amb el seu formós vestit se n’anava a fer festa amb els seus amics. Ella acabava de sortir de la seva típica cabana africana, molt mudada. Sí, la noia feia goig tal com ha de ser és clar

Aquestes imatges ens han de dur a l’equilibri: ni tan dràmatic ni tant poc, Àfrica és un lloc per reconstruir com a mínim des dels nostres ulls

L’Àfrica presenta unes característiques que exigeixen dedicació, però sempre conduïda pels propis africans. Ho deia fa poc Barack Obama: “els problemes africans cal que siguin resolts pels mateixos africans”. Ho diu per la part que li toca perquè és fill de kenyà

Les societats africanes solen ser dinàmiques sempre que tinguin un mínim de mitjans per moure’s. L’africà té fierté, té orgull de ser africà. Tanmateix, el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure. L’africà és ineludiblement nacionalista, però, segons com, passa que no és prou patriota. A la mínima agafa la maleta i se’n va de casa