Edat Moderna

Posted by

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 2 de maig de 2019

Les edats de la humanitat se solen dividir en quatre: edat Antiga, edat Mitjana, edat Moderna i edat Contemporània. Totes tenen influència en els nostres dies, prò en major intesitat les més recents

L’època Moderna està determinada entre la caiguda de Bizanci (1453) i el descobriment d’Amèrica (1492) fins la independència d’Estats Units (1776) i la revolució Francesa (1789). La figura del bon salvatge nix en aquesta època quan entre en contacte els colonitzadors i els colonitzats

El bon salvatge, noble salvatge, o mite del bon salvatge és un lloc comú o tòpic en la literatura i el pensament europeu de l’Edat Moderna, que neix amb el contacte amb les poblacions indígenes d’Amèrica. Aquest mite, encara avui, forma part de l’imaginari de moltes persones sobre la relació entre els pobles «civilitzats» i els «primitius».

La història d’Àfrica es refereix al conjunt de successos relatius al poblament humà del continent africà, des dels orígens dels éssers humans fins a l’actualitat.

Els vells prejudicis contra els africans de raça negra han fet que fins fa poc la història africana fora narrada o representada de forma marcadament eurocèntrica o racista. La història africana ha estat un repte per als investigadors donada l’escassetat de fonts escrites en grans parts de l’Àfrica subsahariana, i també a causa de les opinions contrastants sobre el que és i no és africà. Algunes tècniques d’estudi com el registre de la història oral, l’arqueologia, la paleontologia lingüística i la genètica -per rastrejar el moviment dels pobles- han estat crucials a l’hora d’escriure la història de diverses regions africanes que en el passat havia estat un misteri.

La prehistòria d’Àfrica comença amb el sorgiment dels primers homínids fa uns cinc milions d’anys, de manera que el període prehistòric a l’Àfrica inclou fets molt més antics que la història dels altres continents poblats per éssers humans molt més tardanament.

El període pròpiament històric de l’Edat Antiga a l’Àfrica inclou l’aparició de la civilització egípcia, el posterior desenvolupament de les societats fora de la vall del Nil i la interacció entre elles i les civilitzacions fora d’Àfrica. A fins del segle VII el nord i est d’Àfrica van ser fortament influenciats per l’expansió de l’islam, propiciant l’aparició de noves cultures, com ara els pobles suahili. Això també va incrementar el tràfic d’esclaus (prèviament existent) i que culminaria formalment al segle XIX. La història africana precolonial s’enfoca en l’època que transcorre entre començaments del segle XVI, caracteritzada pel trasllat de grans quantitats de pobladors africans en qualitat d’esclaus al Nou Món, fins a l’inici de la disputa europea per Àfrica. El període colonial africà va transcórrer des de finals dels anys 1800 fins a l’adveniment dels moviments independentistes a 1951 quan Líbia es va convertir en la primera colònia africana a guanyar la seva independència. La història africana moderna ha estat plena de revolucions i guerres, comptant també, però, amb el creixement de les economies d’algunes nacions africanes al llarg del continent.

“Una investigació sobre la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions” o senzillament “La riquesa de les nacions”, és l’obra més cèlebre d’Adam Smith. Publicat a 1776, és considerat el primer llibre modern d’economia.

Adam Smith exposa la seva anàlisi sobre l’origen de la prosperitat de països com Anglaterra o els Països Baixos. Desenvolupa teories econòmiques sobre la divisió del treball, el mercat, la moneda, la naturalesa de la riquesa, el preu de les mercaderies en treball, els salaris, els beneficis i l’acumulació del capital. Examina diferents sistemes d’economia política, en particular, el mercantilisme i la fisiocràcia; així mateix, desenvolupa la idea d’un ordre natural. Aquest «sistema de llibertat natural», com l’anomena Smith, és el resultat del lliure exercici de l’interès individual que beneficia reeixidament -sense proposar-s’ho- al bé comú en la solució de problemes i satisfacció de necessitats per mitjà de la lliure empresa, de la lliure competència i del lliure comerç.

La riquesa de les nacions és avui una de les obres més importants de la disciplina econòmica i, per Amartya Sen, «el llibre més gran mai escrit sobre la vida econòmica» . Es tracta del document fundador de l’economia clàssica i, sense dubte, del liberalisme econòmic.

“El capital, crítica de l’economia política” de Karl Marx (1861-1863”, és com resa el seu subtítol, un tractat de crítica de l’economia política; al mateix temps, ha estat també llegit com una obra de filosofia, com un tractat d’economia, o com un tractat polític sobre les relacions de dominació entre les classes, d’una banda els proletaris i d’un altre dels burgueses

“La fi justifica els mitjans” és una frase feta existent en diversos idiomes moderns i que té aplicació en la política, els negocis o en qüestions ètiques. Significa que quan l’objectiu final és important, qualsevol mitjà per aconseguir-ho és vàlid. La frase és atribuïda al filòsof polític italià Nicolás Maquiavelo, encara que en realitat la frase la va escriure Napoleó Bonaparte (1769-1821) en l’última pàgina del seu exemplar del llibre “El Príncep” de Nicolau Maquiavel.

Diversos escriptors jesuïtes van elaborar textos els continguts han estat interpretats per alguns crítics com apologia que “la fi justifica els mitjans”. A Baltasar Gracián es deu la frase “Tot el dora un bon cap, encara que ho desmenteixin els desencerts dels mitjans “, en la seva obra Oracle manual i art de prudència (1647), i Hermann Busenbaum va escriure: Quan la finalitat és lícit, també els mitjans són lícits (llatí: cum finis est licitus, etiam mitjana sunt licita) en un manual de teologia moral de 1650. Diverses persones han defensat a la Companyia de Jesús i al·leguen que els jesuïtes mai van ensenyar que es puguin emprar mitjans immorals per obtenir un bon fi.

“L’home neix bo i la societat el corromp” Jean-Jacques Rousseau (1712-1778). Aquesta és una frase de Rousseau, en la seva obra El Contracte Social. La frase al·ludeix al fet que l’home és producte de la societat. Rousseau diu això ja que, cada individu, quan neix, manca d’una estructura de pensament moral o social, i aquest ha de captar les normes socials que cada “poble” té, i fins i tot una específica manera de pensar. També, l’Estat i les seves institucions s’apoderen dels conceptes morals i ètics, manejant-al seu gust i imposant-les-hi als individus. Per tant, l’individu no neix ja amb una personalitat o moralitat, les adquireix a mesura que es va endinsant en la societat, i va adquirint els models socials que aquesta li imposa, deixant l’estat de “puresa” que tenia en néixer.

Font: Laura Vanin, wikipedia