Posted by Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 19 de juliol de 2017
L’epidèmia que encara no he pogut digerir ha estat la de l’ebola (2013-2016). Una epidèmia increïblement mal duta per l’Organització Mundial de la Salut al començament, part integrant de les Nacions Unides
Tres van ser els principals països veïns gravíssimament afectats, per ordre alfabètic: Guinea Conakry, Libèria, i Sierra Leone. En van sortir esquitxats també uns altres països de l’Àfrica occidental: Malí, Nigèria, i el Senegal. També hi va haver casos a Occident com a conseqüència de persones procedents d’aquests països
Cal celebrar que Malí, Nigèria, i el Senegal avortessin ràpidament l’epidèmia
Jo sóc de l’opinió que aquesta epidèmia hagués hagut de tenir més afectats (la majoria, morts) sense la intervenció directa dels Estats Units, principalment a Libèria, el seu feu a l’Àfrica
Tot el tema es va dur durant molt de temps de forma improvisada. Aquesta realitat va despullar del tot l’OMS, la nova directora de la qual fa fer tot el que podia per posar-hi ordre
Les capes socials més afectades van ser les pobres perquè vivien fora de les condicions higièniques mínimes
Els moviments interns van guanyar voluntaris que explicaven casa per casa el que no es podia fer. Es van idear uns cubells davant de cada casa que contenien una solució aquosa desinfectant
Amb aquesta aigua, tothom (propis i estranys) que volgués entrar en una casa s’hi havia de rentar ben bé les mans i els braços. Al final tot es va convertir en una gimnàsia, un mecanisme, que va assumir tota la població
Un aspecte molt important és que, sota unes clares directrius, tot s’ho van fer ells la qual cosa els va omplir d’un orgull molt sa