De qui són les històries?

29 oct 2016 per

BEGOÑA GÓMEZ URZAIZ – LA VANGUARDIA – 28/10/2016

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit. Aenean commodo ligula eget dolor. Aenean massa. Cum sociis natoque penatibus et magnis dis parturient muntanyes, nascetur ridiculus mus. Donec quam felis, ultricies necCurabitur ullamcorper ultricies nisi. Nam eget dui. Etiam rhoncus.

Va ser una mica com si portessin un torero a fer un discurs en el congrés del Partit Animalista o, com va dir la mateixa autora, “com demanar-li a un gran tauró blanc que sostingui una pilota de platja sobre el nas”. El setembre, el ­Congrés d’Escriptors de Brisbane (Austràlia) va convidar la novel·lis­ta Lionel Shriver, l’autora de llibres polèmics com Germà gran (L’Altra) o Tenemos que hablar de Kevin (Anagrama), autoproclamada iconoclasta que ha afirmat que la hipersensibilitat dels mil·lennistes políticament correctes és culpable de l’auge de Donald Trump, a fer una xerrada sobre “la pertinença i la comunitat”. Ella va advertir que no pensava parlar d’a­questa qüestió i va decidir posar-se un barret mexicà.

Amb aquest gest, pretenia plantar-se fermament en un bàndol de la batalla que s’actualitza gairebé diàriament en tots els camps artístics, el de l’apropiació cultural, i, per què no, provocar una mica. Ningú no la privaria d’escriure històries sobre mexicans, taiwanesos o nigerians, va defensar, i confiava que tot això de l’apropiació cultural fos una “moda passatgera”. I en pocs minuts, a través de xarxes socials, aquell discurs havia sortit dels antípodes i havia arribat als principals mitjans internacionals.

Primer el barret: el curs passat, dos estudiants del Bowdoin College, a Maine ( Estats Units), van organitzar una festa temàtica mexicana per a un amic. Van beure tequila i van distribuir barrets entre els assistents. Les fotos no van trigar gaire a filtrar-se a les xarxes socials, on les notícies de l’estil d’“universitaris fan coses qüestionables” s’han revelat des de fa uns anys com un gènere molt viral i per tant molt benvingut pels assedegats mitjans digitals, i es va cuinar una minipolèmica. Les autoritats del Bowdoin van expulsar els marxosos estudiants de la residència –perquè està prohibit el consum d’alcohol, no pas pels seus crims contra la cultura llatinoamericana, com van reportar molts d’aquells mitjans– i van reprovar aquell vandalisme racial. L’assemblea d’estudiants va denunciar que amb actes així “es crea un ambient en què els estudiants de color, particularment els llatinoamericans, se senten atacats” i van exigir un “espai segur” per a ells.

Així que, ben armada sota les borles del seu barret de mariachi, Shriver, que va néixer a Carolina del Nord i ha viscut molts anys al Regne Unit, va procedir a denunciar el que ella veu com la deriva irracional de l’ anomenada identity, el posicionament polític que considera que el que un és determina el que un pensa. Segons l’escriptora, “a aquells que abracen un vast ventall d’identitats –ètnies, nacionalitats, races, categories de sexe i de gènere, tipus de discapacitat o falta de privilegi– se’ls anima perquè siguin possessius amb la seva experiència i observin els intents d’altres de participar en les seves vides i en les seves tradicions com una forma de robatori”.

De manera interessada, esclar, com faria qualsevol que volgués guanyar un debat, l’escriptora citava en el seu discurs alguns dels exemples més aparentment risibles d’aquesta mena de controvèrsies i no els més intricats. Va parlar de quan es va criticar la cantant Katy Perry per vestir-se de geisha en una actuació – Perry és una reincident en aquest camp–, de quan la Universitat d’Ottawa va rebatejar les seves classes de ioga com a “ estiraments mindful” per no ofendre la comunitat indiocanadenca, i de quan els estudiants de la Universitat d’ Oberlin (ja hem dit que aquest és un camp molt fèrtil) van demanar que deixés de servir-se menjar culturalment insensible (sushi) a la seva cafeteria.

En realitat, no hi ha dia que no sorgeixi una polèmica que es pugui emmarcar dins d’aquest debat, així que, com el foc olímpic, fa anys que la conversa sobre l’apropiació cultural no s’apaga. Un dia és perquè Marc Jacobs col·loca rastes afrocaribenyes a les models blanques en la seva desfilada de la New York Fashion Week (Justin Bieber va tenir el mateix problema). Al següent, perquè Miley Cyrus balla twerking, la dansa que va arribar al Carib negre des de l’ oest de l’ Àfrica, i després perquè J.K. Rowling es val de clixés gastats ­sobre les cultures natives en el seu llibre Magic. Es disputa qui és amo de les històries, de les tradicions i fins i tot dels accents: la rapera blanca australiana Iggy Azalea va haver de defensar-se de les acusacions de parlar com una afroamericana, una cosa que els músics blancs fan des que Michael Philip Jagger es va fer passar sònicament per un bluesman del Mississipí.

Fins ara, els focus de l’incendi anaven sorgint sobretot en la moda, la música i el cinema, en la di­fícil qüestió dels repartiments. L’any 1961 podia colar que Mickey Rooney fes de japonès caricaturesc a Esmorzar amb diamants, però l’any passat, quan Cameron Crowe va intentar fer passar Emma Stone per mig xinesa a Aloha, la crítica se li va llançar a sobre ja abans de l’estrena i aquest va ser un factor determinant per a la poca volada de la pel·lícula. Des de fa algun temps, el debat comença a arrelar també en la ficció literària.

Jonathan Franzen va admetre recentment en una entrevista a la revista Slate que no se sent autoritzat per incloure personatges afroamericans en les seves novel·les. “És una mica incòmode d’admetre –va dir– però no tinc gaires amics negres. No he estat mai enamorat d’una dona negra. Si ho hagués estat, potser m’hi atreviria. Escric sobre personatges i he d’estimar el personatge per escriure’l”. I tot seguit feia una altra reflexió que deixava clar que la seva negativa no es deu només a certa malaptesa personal sinó que respon a motivacions polítiques: “Crec que és molt perillós, si ets un americà blanc liberal, presumir que les teves bones intencions són suficients per embarcar-te en un treball d’imaginació cap a l’ Amèrica negra”.

Shriver sí que ho va fer en la seva última novel·la, The Mandibles, que es publicarà a Espanya l’abril del 2017. Va sortir-ne lleugerament escaldada i potser d’aquella coïssor va néixer el seu discurs a Brisbane. A la novel·la, una distopia en la qual els temors dels conservadors s’han fet realitat i els ­llatinoamericans són majoria als Estats Units, hi ha un president d’origen mexicà que condueix el país a la ruïna econòmica i una dona afroamericana dement a qui la seva família blanca porta per Brooklyn lligada amb una corretja de gos. El crític de The Washington li va aconsellar “no posar aquella escena a la pel·lícula”.

Preguntada per Cultura|s (vegeu l’entrevista completa a la pàgina següent), Shriver argumenta que aquest tipus de pensament “porta a l’apartheid literari” i afegeix: “ De debò volem forçar els ­escriptors blancs a escriure històries amb un 100% de personatges blancs? Representa això el món real i suposa alguna mena de progrés? No és això el contrari del que els progressistes haurien de defensar?”.

Altres escriptors han presentat arguments semblants, començant per un que cau pel seu propi pes, que si Gustave Flaubert només hagués pogut escriure des del punt de vista d’un senyor adinerat de Rouen, no existiria Madame Bovary i menys encara Salambó; que l’obligació de l’escriptor és imaginar mons aliens, etcètera.

Aquest és, al cap i a la fi, un debat relativament fàcil de reduir al ridícul si es vol i còmodament emmarcable en l’última frontera de la correcció política, la que planta sospites en la ficció i fa que en alguns campus dels Estats Units els estudiants demanin “ trigger warnings” (que el professor els avisi quan una novel·la o un poema pugui ofendre’ls pels seus orígens) o que es reescrigui Huckleberry Finn. Però no tot és tan senzill. Fa vint anys, quan alguns començaven a posar el crit al cel amb el políticament correcte –a hores d’ara n’hi ha tants que han basat la seva carrera a ser políticament incorrectes que ja és pràcticament una categoria laboral–, Toni Morrison va assenyalar que el debat va sobre el poder de definir. “Els definidors volen el poder de nomenar. I els definits estan ara traient-los aquell poder”. Primer va ser el debat del nom –afroamericà per negre, etcètera– i ara el del relat.

Si ho

Quan s’anuncia que la rossa Scarlett Johansson farà el personatge de Moloko Kusanagi en l’adaptació del còmic Ghost, sembla clar que, per bé que ho faci, està prenent l’oportunitat a una actriu asiàtica per fer el paper. El mateix s’ha dit d’ Eddie Redmayne a La chica danesa i de Jeffrey Tambor a Transparent: dos homes heterosexuals en sengles projectes de perfil alt que podrien haver protagonitzat transsexuals, com van argumentar algunes veus des d’aquella comunitat. Tots dos van guanyar premis, l’Oscar i l’ Emmy respec­tivament, i tots dos el van dedicar a la comunitat que estaven representant. Els premis són arbitraris, per descomptat, i molt polítics també a la seva manera. Però és legí­tim preguntar-se: haurien guanyat l’Oscar i l’ Emmy dos actrius transsexuals si haguessin assumit elles aquests papers? Hau­rien fins i tot existit aquests projectes o no haurien aconseguit mai finançament? És molt especular, però el 2016 és possible que sí, perquè el ­focus s’ha posat sobre l’àmbit trans. Però fa deu anys, categòricament, no.

No existeix un nombre finit de llibres igual que no existeix un nombre finit de pel·lícules o sèries, però també és interessadament ingenu que tothom arriba amb les mateixes oportunitats en el mercat editorial. Molts escriptors pertanyents a minories argumenten que cada cop que un escriptor que entra en almenys dues de les categories “blanc”, “occidental” i “heterosexual” explica una història d’una minoria, acapara una atenció que en cap cas no tindrien ells. L’escriptora Suki Kim, nord-americana nascuda a Corea del Sud i autora d’una crònica sobre Corea del Nord – Sin ti no hay nosotros ( Blackie Books)–, que també era present en el ja famós congrés de Brisbane, va dir, si bé que pel que sembla off the record, que els llibres escrits per homes blancs sobre el mateix tema que el seu ho havien tingut més fàcil: El huérfano (Seix Barral), d’Adam Johnson, va guanyar el Pulitzer l’any 2013, malgrat que Johnson, segons Kim, no parla coreà i només havia passat tres dies al país. L’autora va escriure en un article a The New Republic que el que més la va indignar del discurs de Shriver no eren tant les paraules com “la visió d’una dona blanca amb gran èxit literari fent-se la víctima. L’arrogància amb què va declarar que ser asiàtic no és una identitat. Esclar que no volem ser estereotipats per motius de raça, però qui és Lionel Shriver per dir-nos això? (…) Tota la seva actitud transpirava irritació, però per a aquells a qui les identitats racials, socials i culturals ens han marcat com a ­altres al llarg de tota la vida, les seves paraules van ser com un tret”.

En una línia semblant, l’escriptor anglobritànic Nikesh Shukla oferia un breu manual d’instruc­cions per a escriptors blancs sobre com escriure “a l’altre”: “Investiga. Fes-ho bé. Assegura’t que algú en l’altra comunitat ho llegeix abans que arribi al poder editorial. (…) No et posis a la defensiva si ­algú et diu que està malament. No t’amaguis darrere les paraules ‘és ficció i puc fer el que em doni la gana’. Pregunta’t per què estàs ­escrivint aquesta història. Per què no hi ha històries allà fora que ­expliquin aquesta realitat des del punt de vista d’aquella comu­nitat”.

Així com gairebé tothom està d’acord que és absurd reescriure

0 0 0 0 0

Entrades relacionades

Etiquetes

Comparteix

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.